Durant tot aquest curs hem vist històries precioses que giren entorn d’una tela., i n és casualitat que Emmi Pikler proposés que el mocador fos el primer objecte de tela entre els 3 i els 6 mesos.
¿Que fan amb aquesta tela?
“Puede ignorarla durante semanas, pero por lo general la nota rápidamente, la estruja, la retuerce de esta o esa manera, la pone en su boca. A menudo, el niño la pone en sus ojos y entonces se sorprende cuando de repente se encuentra a sí mismo en la oscuridad.”(1)
A MA hem vist que els nadons exploren tots els objectes de joc que hi ha al seu abast però quan ja comencen a estar cansats trien el mocador, i continuen jugant de manera més relaxada.
Els mesos passen i tothom ha tingut una història amb una tela. Hi ha infants que amb molta cura estiren la tela ben plana, fiquen un animal a dins i fan un farcellet, altres que col·loquen una al costat de l’altra fent una fila, alguns les enrotllen, altres les recol·lecten i les fiquen al cistell, altres les separen per colors i material, altres tapen a les nines o amaguen un got sota la tela…
I la gran majoria…. en fa un:
TAT!
Reflexionant sobre el paper de l’adultx en el joc…..
El joc és innat. Hauria de ser una activitat espontània, que sorgeixi de la pròpia voluntat i que doni plaer. És l’activitat central de l’infant, li dóna la possibilitat de prendre decisions i d’observar la conseqüència de la seva acció. A través del joc lliure aprenen a aprendre, a estar concentrats i concentrades en alguna cosa, a conèixer les propietats dels diferents materials i dels espais. Aprenen a fer-se preguntes i trobar respostes. A decidir. A conèixer el seu propi cos, i a construir una imatge real del que pot fer i el que no, dels seus límits. A poder sostenir frustracions a la seva mida.
I això, que el joc sigui intrínsec, no només beneficia a l’infant, sinó també a l’adultx, sobretot en aquest temps de confinament on necessitem generar espais i temps per l’autonomia de tothom. Això no va de distreure a l’infant per alliberar-nos, sinó de la necessitat de l’infant a ser lliure. (2) (3)
És a dir, tenim la sort que no necessiten a l’adultx per jugar. Només en tres jocs concrets, que igualment sorgeixen de l’infant, sí que és necessària la presència d’una altra persona:
1-El Tat!: És el joc que fa la Olivia a la fotografia que mostrem més amunt. Comença des de ben petits, l’adult i l’infant riuen i comparteixen una estona de complicitat. Amb aquest joc l’infant experimenta el “no et veig però segueixes existint.” És a dir, la permanència de l’objecte, la separació i el plaer de retrobar-se. Més tard evoluciona en el mític joc de “fet i amagar”.
2-Donar i rebre: L’infant dóna un objecte a l’adult i espera rebre’l de nou. Succeeix, sobretot, al voltant de l’any. És un joc d’interacció social, de relació i diàleg, és la introducció al llenguatge . Amb aquest joc busca el seu lloc dins d’un diàleg i treballa l’ordre, és a dir, que una cosa va després de l’altra.
3-Fer com si: L’infant es disposa donar-te un objecte, una abraçada, un trosset de pa… però a última hora decideix que no t’ho dóna. Aquest joc és comú cap a l’any i mig o els dos. L’infant, en aquest moment, està treballant el poder decidir, el poder fer diferent al que tu dius, esperes o vols. Busca conèixer la reacció de l’adult. És a dir, està en la construcció del jo, de la seva individualitat, de la seva identitat.
Esperem que pugueu gaudir d’aquests moments de complicitat, dels moments en soledat, del compartir i dels moments de cura. Que passeu uns bons dies! Nosaltres estem acumulant les ganes de compartir més moments amb vosaltres.
Podeu deixar-nos comentaris aquí a baix, que estarem encantades de llegir-vos i saber de vosaltres.
(1) : Kállo, Éva y Balog, Györgyi : “Los orígenes del juego libre“, Hungría: Magyarországi Pikler-Lócky Társaság . 2ª Ed. 2018.
(2) : Szanto, Agnès: “Una mirada adulta sobre el niño en acción. El sentido del movimiento en la protoinfancia.”, Buenos aires, Argentina: cinco, 2014.
(3) :Tardos, Anna: “Temes d’infància. Educar de 0 a 6 anys. L’adult i el joc de l’infant”, Romanyà-Valls: A. M. Rosa Sensat, 2011.